Espais, Moments i Reflexions

Educar en un ambient d'amor

2006-07-09T10:16:00.000+02:00

Els adults no podem exigir esforç a infants i adolescents si no els assegurem les condicions necessàries perquè realitzin aquest esforç en un clima educatiu, és a dir, en una clima de confiança basat en l’amor.

Per això l’esforç per aprendre, si només te la motivació de la por pel càstig o bé de la satisfacció de la recompensa material o del propi egoisme, no conduiria enlloc.

Si realment volem que a casa s’hi realitzi una acció educativa, el primer que hem de fer és crear un ambient adequat, que tan sols l’aconseguirem creant un ambient de comprensió i respecte mutu, amb unes relacions basades en un veritable amor.

Aquest ambient d’amor afavorirà l’expressió espontània, l’interés per descobrir les preocupacions i les inquietuds de l’altre, la voluntat per complaure’l i donar-li satisfacció, i el reconeixement i la valoració de aquesta actitud.

Sense aquest ambient d’amor i confiança,l’esforç per educar serà pràcticament inútil.

Base Documental sobre Catequesi

2006-06-24T11:32:00.000+02:00

A partir d'ara es podrá accedir a un petit recull de documents relacionats amb la catequesi.
Será suficient prema sobre el logo Esnips

ENS HEM DEIXAT PRENDRE L’ESTIU

2006-04-22T09:12:00.000+02:00

A vegades tinc la sensació que ens han pres l’estiu o potser som nosaltres els que l'hem anat canviat, adaptant-lo a una societat que pretén que ho consumim tot, fins i tot aquesta epoca de l’any.

Record que de petit, fa trenta i tants anys, que l'estiu era diferent, era “més estiu”, per les nits les persones sortien al carrer a prendre la fresca i teniem interminables conversacions entre els veïns, les nits eren llargues, fresques, entretingudes i plenes de contacte humà.

Van passar els anys, va arribar la televisió, els cotxes, l'aire acondicionat... i les nits les passem dins de casa, com la resta de l'any, perquè l'excés de circulació impedeix que traguem les cadires sobre els portals i els fillets puguin jugar en el carrer mentre nosaltres parlem amb el veí, a més per la tele avui fan …, i per si això no fos suficient hem instal·lat un equip aire acondicionat que per a alguna cosa serà no?.

Record que de petit passava moltes hores dels llargs capvespres d'estiu remant en una petita barqueta prop de l'antiga fàbrica de gas. El port era com una gran bassa en què tots ens coneixíem i gaudíem de les coses senzilles.

Van passar els anys, el port ja no és el nostre, dels maonesos, ha sigut envaït per desenes de bars, restaurants, botigues d'objectes inútils,… navegar per les seves aigües un al·lotet de set anys, els que jo tenia llavors, seria un perill.

Record que de petit anàvem a fer sa bereneta a Sa Colarsega, o a Trepucó, i algun dia agafàvem la barca d’en Reynes per a anar a nedar prop de Venècia, o amb l'autobús d’en Melis a passar el dia en una platja, i hi havia alguns que anaven a romandre a sa caseta en el Grau, Sa Mesquida o És Murtar.

Van passar els anys, hem convertit ses berenetas en sopars en restaurants de moda, o anem a nedar a platges abarrotades de turistes i en alguns casos les barreres ens impedeixen el pas a aquelles platges més tranquil·les, i les casetes s'han convertit en chalets… a ser possible amb piscina.

Poc a poc va arribant l'estiu i veig que el plantatjam diferent perquè nosaltres hem canviat, necessitem treballar més per a poder consumir més i no ens donem compte que el vertaderament important ho tenim al nostre abast i se'ns ofereix gratuïtament: la visió d'un bell capvespre d'estiu, un passeig –amb els peus descalços- per una neta platja, una conversa amb aquell veí que fa temps volem parlar amb ell però que mai acabem de trobar el moment de fer-ho,… és necessari aprendre a descobrir la presència de Déu en cada un d'aquests senzills fets que poden omplir la nostra vida... i la dels altres, és llavors quan abastem tota la seva dimensió. Per això és important aprofitar aquesta època de l'any per a acostar-nos a Déu de manera més pausada, més disposats a escoltar-lo amb la certesa que Ell ens alleujarà del nostre cansament: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar” (Mt 11,28). Ens costa tant escoltar!. Ben segur aprendrem a viure –no sols a l’estiu- de forma diferent, més plena i en més sentit. Es ben cert, Déu no va de vacances a l’estiu, seria bo que el nostre tarannà cristià segueixi despert, també a l’estiu.

2006-03-12T22:57:00.000+01:00

Els matissos d'un mateix color,
tant sols quan ens hi acostem s'observen

2006-03-12T22:56:00.000+01:00

Arrelats a la terra,
arrelats a la vida,
però sempre amb els ulls cap a dalt.

Estimar és més que ser solidari.

2006-03-12T21:52:00.000+01:00

Moltes vegades la nostre relació amb els més necesitats -marginats de la nostra societat- pren un caire de paternalisme que no els ajuda a integrar-se de manera normal sinó que inconscientment els mantenim al marge de les nostres pròpies activitats. Això no és bo ni per uns ni pels altres. El nostre objectiu ha de ser considerar-los uns més entre nosaltres, ells així ens ho demanen!.

Aquest conte que va arribar a les meves mans va donar-me llum al respecte.

La dona de l'esquerra està acotada i presenta una escudella. La de la dreta estén la mà amb dubtes, una mica preocupada. La que té el recipient és la que dóna, però no ho fa amb un gest altiu. Ella es fa petita. No dóna des de dalt amb un complex de superioritat. És més aviat amb un: “puc oferir-te alguna cosa?. Mira a l'altra amb una certa ansietat: “ho agafarà? es posarà contenta?.

La figura de la dreta no agafa amb avidesa. Retrocedeix. Rep amb algunes reserves, humilment, dignament. Ni la una ni l'altra es tornen cap a l'escudella, es miren mútuament, en silenci. L'important és el que hi ha darrere l'escudella: la relació, l'amistat, la trobada.

El gest de compartir és més important que el que s'entrega. La que dóna no dóna, no dóna només el que hi ha en l'escudella, es dóna a si mateixa. La que rep no rep només el que es dóna, sinó també a l'altra. En una relació així, rebre no és humiliant perquè la que rep dóna gust a la què dóna.

Mirem de nou la figura. Estem segurs que la persona que dóna és la de l'esquerra? Potser l'escudella estigui buida i que sigui la persona de la dreta la que dóna i diposita modestament la seva contribució.

Dóna amb una certa reserva, amb respecte. Aquesta possibilitat d'invertir els papers il·lustra el sentit profund de la solidaritat. Cadascú de nosaltres pot donar, cadascú pot rebre. Cada trobada intra-personal hauria d'estar fet de “donar” i “rebre”. El que es limita només a agafar és un egoista. El que vol donar sempre no comparteix veritablement, tracta de dominar. És un art donar sense ferir. És un art rebre sense degradar-se.

Només el que coneix la seva pròpia pobresa, la seva pròpia debilitat, pot donar sense humiliar: només el que és conscient de la seva pròpia dignitat pot rebre sense ser danyat.

En la vertadera entrega, tant el que dóna com el que rep creix en felicitat i en dignitat. Aquesta és la noblesa de la donació.

ARRAN D'UNA REFLEXIÓ COMUNITÀRIA SOBRE LA FAMÍLIA D'AVUI

2006-03-09T00:44:00.000+01:00

Si bé no es convenient generalitza perquè cada casa es un mon a part, si que es bo intentà cercar uns punts que puguem considerar comuns en el comportament de moltes famílies, avui.

Ens trobem immersos dins una societat que viu a un ritme frenètic, necessiten quantitat de bens per viure còmodament, moltes vegades no ens adonem que precisament aquestes necessitats, freqüentment fictícies, impedeixen allò vertaderament important, la nostre convivència dins la llar familiar.

Així idò, la família es converteix en un lloc on conflueixen una sèrie de interessos encaminats a aconseguir uns bens majoritàriament de caire material deixant de banda el creixement espiritual de tots els membres.

El elements mes febles de la família son els fills i els avis, son aquests els que més es ressenten de aquesta manca de valors a las famílies d'avui. No cal cercar el casos extrems de al·lots conflictius, amb fracàs escolar, etc. o aquells avis pseudo-abandonats en centres per gent gran. Es suficient veure la quantitat desmesurada de activitats que a ambdós s'els ofereix perquè puguin romandre fora de casa el màxim de temps.

Es evident que la societat es canviant i que la família te la necessitat de adequar-se a la realitat del moment en la que viu, però no es menys cert que aquesta família es la que forma el nucli de la societat, per lo que aquesta -la societat- serà el reflexa de allò que es visqui al interior de la família.

No hem de deixar perdre el avanços que em aconseguit avui dia: igualtat entre els esposos dins del matrimoni. La societat del benestar facilita que els nostres avis puguin desenvolupar activitats fa uns anys insospitades i als nostres fills, apart de la educació pròpiament escolar, s'els ofereix una sèrie d'activitats que poden enriquí la seva formació.

Però no ens hem de oblidar que es dins de la família on el seu creixement -dels fills- ha de ser fonamentat i de majors dependrà d'aquesta formació rebuda de petits, en el sinus familiar, la qui regirà el seu comportament.

Els qui ens diem cristians hem de ser conseqüents, obrant en coherència amb la doctrina que Jesucrist ens transmet a l'Evangeli i iniciem als nostres fills en l'amor a Ell, propiciem també llocs i moments per establir un diàleg obert amb ells on sorgeixin tots aquells neguits que ben segur tindran, provocats pel antagonisme existent entre la fidelitat als valors cristians i els qui ofereix la societat actual.

Ajudar a viure amb dignitat

2006-02-20T19:31:00.000+01:00

Des de fa uns dies hi ha una frase que d’alguna manera estic repetint constantment. Desconec si la vaig llegir o escoltar, però incessant està repetint-se en el meu interior: “L'important no és ajudar les persones a morir amb dignitat sinó que hem d’ajudar-les a viure amb dignitat”.

Frase senzilla però ben certa, quantes vegades tranquil•litzem les nostres consciències ajudant a ben morir, quan el realment necessari i humà hagués estat preocupar-nos de la seva vida. Donem excessiva importància al ben morir, ens justifiquem i traiem problemes d'al mig, ajudar a viure amb dignitat ens complica la nostra vida i molts cops ens fa morir una mica perquè visqui l’altre, però llavors la seva vida i la nostra mort són dignes, perquè la nostra mort és signe de renúncia a nosaltres mateixos, a la nostra opulència, al nostre egoisme, al nostre conformisme i hipocresia. Passem de viure sense sentit a donar sentit a la nostra petita mort que és en realitat Vida.

Espais de Menorca - BINIBECA VELL

2006-02-16T01:29:00.000+01:00

Tu ets imprescindible

2006-02-02T00:20:00.000+01:00

La majoria d'edificis de nova construcció els equipen amb finestres que disposen d’aïllament tèrmic i acústic, són un símbol del confort a què ens estem acostumant en la nostra societat.

Has efectuat alguna vegada l’experiència d’obrir i tancar una d’aquestes finestres en una zona transitada de la teva ciutat?, la sensació de silenci i d’aïllament que es produeix és extraordinària. Tot el que ocorre a l’exterior de la casa passa desapercebut per als que estan al seu interior. En moltes ocasions a aquest fenomen hem d’afegir els equips d’aire condicionat: faci fred o calor, podem ajustar la temperatura de la llar a les condicions que desitgem.

Ens estem acostumant a tancar les finestres, connectar l’aire condicionat i viure en un clima artificial i independent al real, tancar-nos en les nostres casa, en el nostre món, és una forma d'aïllar-se de la resta de les persones, una forma de viure en gàbies d’or, presoners del nostre benestar i intimitat, podríem dir que sense ser conscients ens convertim en presoners del nostre egoisme.

Vivim en una societat que necessita el nostre compromís per fer-la més acollidora i habitable. Si som capaços de no anteposar els nostres interessos particulars a aquells que són comuns a la col•lectivitat, segur que en l’entorn en el que cadascun de nosaltres ens movem trobarem ocasions en les quals podrem col•laborar de forma desinteressada.

Hi ha una crisi de valors! repetim preocupats, pensant en el futur dels nostres joves, ells només faran seus aquells valors que nosaltres visquem. La gratuïtat és un valor de què sovint patim, no hi ha excuses: tots tenim habilitats valuoses que podem oferir, tots tenim temps lliure per poder compartir. La societat precisa d'ambdós, precisa de cadascun de nosaltres, els nens, adolescents i joves també necessiten el nostre testimoni.

Obrim perquè les finestres que ens aïllen del món i deixem-nos afectar per aquelles necessitats que existeixen en el nostre entorn pròxim, tots ens beneficiarem.

Una pel·licula que no deixa indiferent

2006-01-25T19:42:00.000+01:00

Avui he tingut l’oportunitat de veure una pel·lícula d’aquelles que no deixen indiferent quan s’acaben, d’aquelles que t’obliguen a prendre partit, una pel·lícula incòmoda però commovedora, una pel·lícula necessària, una barreja de thriller polític, drama personal i film de denúncia.

Una història d’amor és el que impulsa el protagonista a intentar treure a la llum les tèrboles investigacions que li van valer la mort a la seva esposa, una activista a qui no li importa utilitzar mitjans poc ortodoxes per poder demostrar les atrocitats que en nom de la legalitat es cometen tots els dies.

Meirelles, el director de la pel·lícula, se serveix del thriller per denunciar els abusos de les multinacionals i el caràcter del capitalisme en què es recolza occident.

Una gran pel·lícula del director de “Ciutat de Déu”, que ens mostra la classe de món en què vivim.

Una pel·lícula molt recomanable.

Viure la Missió

2006-01-25T00:58:00.000+01:00

És precis viure la solidaritad amb un cor d'infant,
capaç d'acollir sense condicions.

Cor de la catedral

2006-01-22T22:10:00.000+01:00

Bella imatge del cor de la catedral de Menorca

Sant Antoni Abad

2006-01-22T13:16:00.000+01:00

Diada de sant Antoni Abad, dia gran per l'Illa de Menorca.
(17 de gener)

Comença aquest assaig. Poc a poc.

2006-01-22T13:11:00.000+01:00

Este es el inicio de una sencilla página de imágenes cotidianas de Menorca...

La reflexión también nos acompañará en estos instantes.